Notre Dame des Neiges (Mare de Déu de les Neus) també coneguda com la capella de l’Isard.

No sabem gran cosa sobre la capella de l’Isard perquè el seu origen es remunta a fa molts i molts anys. Es creu que la capella va ser feta per honorar  « Pan », Déu grec i a « Silvan », Déu romà. El primer seria el Déu dels pastors i del bestiar i l’altre, el de la fusta i de l’agricultura.

El 1638 es va convertir en un indret important de pelegrinatge, que és l’essència que encara es conserva avui. Cada any de 300 a 400 persones  passen per la capella.

Però un lloc de culte i religió sempre amaga misteris i Notre Dame des Neiges (Mare de Déu de les Neus)  no n’és l’excepció, mites o realitat ? 

La Capella de l’Isard

Riquesa hidràulica

L’any 1941 s’acabà la construcció de la pressa de l’estany d’Aranh (d’Araing) i el seu corresponent complex de canonades i dipòsits. Aquestes obres foren una oportunitat pels habitants de la vall perquè varen crear un gran nombre de llocs de treball. Són unes  instal·lacions impressionants, sobretot per aquella època, que recullen l’aigua provinent de la coma d’Urets fins l’estany d’Aranh. Un sistema de canonades a pressió encaminen l’aigua 1040m més avall, a la central d’Eylie, exercint una pressió de 104 Kg/cm² sobre les aspes de les turbines. La central té un ús molt versàtil i produeix fins a 50 milions de Kw/h. 

L’étang d’Araing – vue du pic de l’Har

La mina de Bentaillou

El 1853, la Vall de Birós esdevingué una regió minera. Els materials que s’hi extreien eren el plom i el zinc sota les formes de galena i de blenda. En els moments de més esplendor (1907) hi treballaven fins a 500 persones. El Birós esdevingué llavors una comarca pròspera i molt poblada. Li calien dues escoles per acollir els 200 infants del municipi de Santenh. Les dones s’ocupaven de les terres i la majoria d’homes treballaven a la mina. El 1913, la mina passà de ser propietat d’una companyia britànica a una societat francesa. Uns anys més tard, el 1926, el mercat dels metalls i sobretot el del zinc,s’esfondrà i en resposta, els treballadors organitzaren una gran vaga. L’extracció s’aturà i la mina tancà. Per sort, just en aquella època, la construcció de la pressa de l’estany d’Aranh necessità mà d’obra i molts obrers hi retrobaren una nova feina fins al 1942. Aquell mateix any la mina fou reoberta per la Unió Minera dels Pirineus. De nou, els miners tornaren als seus llocs de feina. Fou 14 anys més tard quan hi hagué el tancament definitiu i la fi de l’activitat minera a la Vall de Birós. Dues temptatives de reobertura, el 1963 i el 1973 acabaren en això, en intents…

Le Bentaillou

La devoradora d’homes

El cim del Mall de Bolard (Mail de Bulard) arriba als 2754m  d’altitud i obre cap a  l’est una de les vistes més impressionants de tota la regió. Una riquesa excepcional de zinc argentífer entre els 2400 i 2550m d’altitud va impulsar als homes de principi del segle XX a explotar aquest vessant.  Després de la construcció de dos menjadors, dormitoris i  ferreries al peu de l’explotació, es construí un camí aeri en un penya-segat de 600m  per cavar galeries per l’extracció. L’únic element de seguretat era un filferro com a barana. A la mina hi treballaven més de 150 menors d’edat. Les conseqüències d’aquestes condicions de treball donaran a la mina el sobrenom de la devoradora d’homes (La mangeuse d’hommes). L’extracció es feia en sis nivells i el mineral, que havia estat extret mitjançant el sistema “Decauville” (consistent en vagonetes sobre rails), era transportat mitjançant cables i contenidors fins al Bocard d’Eylie. Entre 1901 i 1919 s’arrencaren més de 80000 tones de mineral brut de la muntanya. Les feines a la mina de Bolard, coneguda a tots els Pirineus, eren de les més ben pagades però també de les més perilloses. I és que, no només es tractava de les dures condicions de treball en una mina, sinó també de la ingratitud i duresa de l’extracció a l’alta muntanya. 

Ruïnes de les barraques de les mines del Bolard

El transport “Decauville” de la vall de l’Orle

Malgrat la mina dets Horcalh (Fourcail) es trobava a la Vall d’Aran, a Catalunya, el mineral era extret pel francesos i transportat fins el poble d’Orle, Per Paul Decauville, el creador del petit ferrocarril, no va ser fàcil trobar una solució per travessar les muntanyes del Birós. Els habitants de la vall, nombrosos en aquella època, no volien renunciar a les seves propietats i no li facilitaren la tasca. Però l’expert industrial va trobar la manera de traçar un camí planer, en alçada, per instal·lar-hi els rails. Els problemes del terreny foren resolts amb la construcció de túnels, sis dels quals encara es poden visitar ara.  L’originalitat del sistema “Decauville”permetia desmuntar la línia. Les zones amb alt risc d’allaus es desmuntaven quan començaven les primeres nevades per tal de protegir la infraestructura. I a la primavera, es reinicialitzava la línea i el mineral podia ésser transportat, altre cop, per vagonetes tirades per mules.

Paul Decauville: industrial francès (1846-1922)  Inventor del material del ferrocarril de via estreta. (0,40 i 0,60m). 

Un dels túnels de la via Decauville